Parlem el valencià

Aprofitant la classe del dijous 13 de febrer, en la que va sorgir tant gran debat sobre la nostra llengua i en la que va hi haure tanta participació fent que la classe fora molt més interessant, m’agradaria deixar escrits alguns dels temes allí tractats.

 Com vam parlar en aquesta sessió, estem comprovant com la influència de les llengües més poderoses van imposant-se sobre les llengües minoritàries  fent que aquestes cada vegada es parlen menys i que, fins i tot, algunes arriben a desapareixer.

En concret, sobre el valencià que és la nostra llengua i és la que ens afecta, estan apareguent nombrosos fets que fan que poc a poc el castellà vaja imposant-se i que el nombre de parlants de  la nostra llengua vaja en disminució.

Així, fets com la supressió de línies en valencià dels nostres centres per la Conselleria d’Educació, els pocs mitjans de comunicació que hi han en valencià, més encara, amb el tancament  RTVV on es difondia, encara que poc, la nostra llengua, el poc sentit comú que, des del meu parèixer, tenen alguns pares que, no sé perquè, sent valencià parlants parlen als seus fills en castellà, etc.

Pel que a mi respecta, vaig a centrar-me en els pares que parlen als seus fills en castellà, ja que aquest fet en pilla molt de prop, doncs tinc uns amics que ho fan. Aquesta parella, sent de famílies que han parlat i els han parlat a ells tota la vida en valencià, els ha pegat ara, no sé perquè, per parlar-li al seu fill en castellà i, això, que el porten a un col·legi on la llengua vehicular és el castellà. Al meu parer, l’únic que van a aconseguir  és que el seu fill no aprenga el valencià i que puga tenir problemes en el futur si, per el que siga, necessita la llengua valenciana per alguna cosa.

Pareix ser, que per a ells és millor que el seu fill parle en castellà i no sàpiga el valencià. El castellà que el tenim fins en la sopa, és a dir, mitjans de comunicació, la majoria centralitzats, escoles, institucions, ròtols publicitaris... i que els xiquets, només mirant la tele, se’l ensenyen. Pense que no ensenyar al seu fill la seua llengua materna sols va a impedir que aquest xiquet siga bilingüe i que tinga una major capacitat lingüística.

Aquesta parella, s’afegeix així a la moda que va hi haure a la ciutat de Gandia d’algunes famílies valencià parlants  de parlar als seus fills només en castellà com a símbol de superioritat. Encara sort que pareix que en els últims temps aquesta tendència a Gandia ha anat canviant   i crec que cada vegada es parla més el valencià a les escoles, institucions i per les famílies gandianes. Pel bé de la nostra llengua, espere que siga així.

Polèmica sobre la definició del valencià per l'AVL

Com tots hem pogut comprovar, al llarg d’aquestes dos últimes setmanes ha sorgit una gran polèmica al nostre territori arran de la publicació de la definició de llengua valenciana en el Diccionari Normatiu Valencià, per part de la Acadèmia de la Llengua Valenciana (AVL). L’AVL, defineix a la llengua valenciana com 'llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català'. Aquest fet, pareix ser que no ha sentat gens bé a gran part de la població valenciana que, des del meu punt de vista, influenciada pel sector polític procastellà i anticatalanista, creu que a València es parla una llengua diferent que a Catalunya, Balears... 
 Aquesta definició ha fet entrar en còlera a aquest sector polític de tal manera, que els ha dut a demanar a la AVL que rectifiquen i que lleven aquesta definició del diccionari, dient que l’AVL no està legítimament facultada per a donar la definició del que és la llengua valenciana, ja que aquesta definició no s’apropa al que es diu en l’Estatut d’Autonomia.
 I jo els diria, si no està capacitada l’AVL per a definir la llengua valenciana, qui ho està? Els polítics, que ens diuen en castellà  que el valencià és una llengua diferent al català i que la majoria d'ells ni la parlen ni la saben parlar. Ells, que suprimixen línies en valencià de l'educació pública en favor del castellà. Ells estan capacitats per a definir la llengua valenciana.
Què no ens entenem tots els que parlem la llengua catalana dins dels territoris de Catalunya, València i Balears? Què no parlem tots igual llevat d’algunes xicotetes diferències? Què els pareixeria a ells si ara des d’Andalusia digueren que ells no parlen el castellà sinó ”l’andalus”? Per a mi seria el mateix que ells estan fent amb el valencià, que no és altra cosa que confondre i dividir als valencians fomentant l’odi cap als catalans i alçar polèmica per extraure beneficis polítics. Per a mi el que han de fer, és deixar-se de tantes polèmiques relacionades amb la llengua i, primer que res, ensenyar-se a parlar-lo i, després, utilitzar-lo en totes les nostres institucions, defendre’l de les influències del castellà i, sobretot, fer tot el possible per a que continue sent la llengua vehicular de tots els centres que encara ho és i introduir-lo en aquells que no s’utilitza. Aquesta serà l’única manera de que el castellà no s’impose sobre el valencià i que aquest no desaparega. En compte d’ açò, el que van a fer és suprimir 151 unitats d’ensenyança en valencià com arreplega la proposta escolar per al pròxim curs de la Conselleria d’Educació.

Joan Fuster

Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - Sueca, 21 de juny de 1992) fou un escriptor valencià en llengua catalana. Tot i que va ser més reconegut popularment per la seua obra principal, l'assaig històric Nosaltres, els valencians, el seu llibre més influent,^[1][2] la seua tasca investigadora i editorial abraça diferents facetes i camps de coneixement, incloent-hi la lingüística, la història i la filosofia i el turisme. Està considerat l'assagista en català més important del segle XX.^[3][4]

Fuster va ser l'assagista valencià més important de les generacions d'intel·lectuals sorgides després de la Guerra Civil, amb una força que depassà l'àmbit literari i es projectà sobre la vida cultural i cívica dels territoris catalanoparlants. Durant la dècada dels seixanta va esdevenir un referent cívic al País Valencià en el moviment de represa de la cultura catalana, convertint-se en una figura clau en el valencianisme.